• fvicedo
    Moderador
    Post count: 10
    #226 |

    1. IDENTIFICAR L’ENEMIC

    Que són les diferents administracions i les gestores dels centres concentrats i privats. Enfrontar les mesures antipopulars de qualsevol Govern local, autonòmic o nacional.

  • José Manuel Mora Chacón
    Participant
    Post count: 13
    #250 |

    No comparto esa visión frentista del mundo sociolaboral. No creo que el enemigo sea el gobierno de turno, pues es intención de la izquierda democrática ganar las elecciones para, desde el gobierno, hacer políticas de izquierdas que antepongan a las personas sobre otras consideraciones.
    Para mi no es lo mismo Font de Mora que Marzà. No es lo mismo crear dos universidades privadas y cederles suelo y edificios públicos que publicar la orden de becas y excluir a los estudiantes de las universidades privadas.
    A veces, ese lenguaje frentista nos aleja de las personas a las que nos dirigimos.

  • paufons
    Participant
    Post count: 8
    #258 |

    Estic d’acord amb el que planteja el company Mora, el llenguatge ens defineix i aquesta manera de definir on estàn els nostres problemes/dificultats/reptes ens separa de la gent mes que identificar-se amb nosaltres.

  • Pedro
    Post count:
    #280 |

    Desde la posición de trabajador hay que tener en cuenta que no todos trabajamos en la pública y que nuestro pan nos lo ganamos en la concertada, enfrentarse a la eliminación de la gestión de conciertos, será quedarme en la calle. Veo la generosidad de estos compañeros que facilitan la labor que desarrollamos en la concertada,. Se que hay compañeros que nos ven fuera del sistema y del mundo laboral.

  • Ferran Vicent Garcia Ferrer
    Participant
    Post count: 3
    #283 |

    Veig poc avanç en identificar l’enemic en les diverses patronals o gerents. Crec que aquesta oposició frontal ens situa fora del diàleg social i ens pot impedir, a la pràctica, millorar els drets i la situació laboral de les companyes i companys.
    Fóra més important saber com es planteja l’estratègia d’aconseguir eixos avanços.

  • fvicedo
    Moderador
    Post count: 10
    #296 |

    En este punt intentem parlar de dues coses. La primera identificar clarament que la resta de sindicats no son el nostre enemic, sinó la nostra patronal (siga una o l’altra). La segona l’ha enunciada Mora clarament, però no hi puc estar en més desacord. No es el mateix Marzà que Maria José Català? Això és evidet. El problema és que el moviment sindical és incapaç de mobilitzar perquè estan “els nostres”. Si seguim treballant 20h a secundària, si encara falta un mestre a totes les escoles del país, si encara tenim les mateixes ràtios, si este any ha començat el curs les mateixes dates que el passat, si les taxes universitàries son LES MATEIXES, si es continua governant per decret sense cap participació no és el mateix però es pareixe molt. La diferència és que ara, com son “els nostres”, estem callats (o parlem amb la boca més petita). No senyor/a, si els problemes són els mateixos, la lluita ha de ser la mateixa.

  • ANDREU
    Post count:
    #311 |

    Enemic?? Llenguatge de fa dos segles per a un sindicat de futur? La concertada també resulta ser enemiga? El nkstre sindicat, per sort, ja va superar aquest debat fa ja molts anys. Evidentment que tots concertada i pública formem part de l’escola del nostre País. Altra qüestió seria com donar resposta als problemes educatius …. el llenguatge és més que important…. i per a problemes complexos no sempre hi ha que respondre amb paraules “populistes”

  • gustavo
    Post count:
    #312 |

    Jo pense que no hi ha enemic, Hi han patronals, conselleria altres sindicats etc, que cadascú defensa el que creu que es prioritari per a ells.
    No cal mirar sempre fora deuríem de mirar al nostre voltant, es fan les coses be, sinó es així, malament. Cal començar per ahi , es la millor manera de defensar l ‘ educació.

  • Carlos Domínguez Ponciano
    Participant
    Post count: 11
    #321 |

    Para identificar al enemigo debemos realizar un proceso hermenéutico y de análisis de las estructuras sociopolíticas, financieras y de los medios de producción… en un mundo más globalizado e interdependiente. La Izquierda nunca se ha caracterizado por dar respuestas simples a problemas complejos, porque eso es la demagogia que siempre hemos criticado, atacado y desmontado desde la reflexión, los datos y el análisis histórico… Este punto lo considero crucial y de un calado político-sindical que llega al tuétano del Discurso y la Acción Sindical.
    Con la pregunta me ha venido a la mente las Películas de Ken Loach “Tierra y Libertad” ¿Por qué confundimos al enemigo? y “El Espíritu del 45” ¿Por qué identificaron la Respuesta a la Organización Social y de Reconstrucción del País?… y la más dramática, “La Conspiración del Silencio”… ¿Por qué nos empeñamos en no querer ver lo evidente y negar la historia?.
    Espero que los buenos filósofos, historiadores, economistas y pensantes de este Forum participemos desde una Reflexión seria y responsable sobre esta cuestión. Y por ello doy gracias a que podamos debatir desde la Transparencia en esta Plataforma Digital que ha organizado la FE.CCOO.PV El Debate Abierto y la Participación creo que es el Inicio para llegar a la Meta… todo lo demás es Dogmatismo Barato y Flaco Favor a la Afiliación y a la Sociedad.
    ¡Animo y a Participar! Aquí está el “Tuétano del Discurso y la Acción Sindical”. ¿Qué respuestas daremos como Sindicato y como Federación a la Ciudadanía?

  • fvicedo
    Moderador
    Post count: 10
    #333 |

    Evidentment ens referim a l’enemic de classe. Hi veig varies confusions, al meu entendre. En primer lloc CCOO no deu defendre els seus interessos, sinó els de les treballadores i els treballadors i, si els altres sindicats fan el mateix, els interessos haurien necessàriament de ser molt coincidents. En canvi la conselleria, al capitalisme, defèn els interessos de la classe que està en el poder: els grans capitalistes (els amos d’Iberdrola, de Zara, de Mercadona, de Telefónica, de Repsol, de Gas Natural…). Si a algú li quedava cap dubte s’ha vist al rescat bancari: no hi havien diners per a educació i sanitat ni per a acabar amb la fam al món, però es van treure per als bancs. L’estat és (i serà) una ferramenta d’opresió d’una classe contra un altra. La segona cosa és que semble antic parlar d’enemic, d’un temps de lluita, d’un temps on el sindicat i el moviment obrer teníem la capacitat de canviar coses a la societat, un temps on teníem una proposta de societat diferent. En eixos moments CCOO no era reconegut oficialment, però ho era realment. Quan encara no érem un sindicat legal, a les vagues ens cridaven per a veure què volíem per a parar la vaga. Ara ens passa al revés: som reconeguts oficialment, però tenim molt xicoteta capacitat de negociació. Hem de tornar a invertir aquesta estranya balança.
    Companyes i companys, potser que nosaltres no lluitem contra el nostre enemic de classe, però ell sí que lluita diàriament contra nosaltres: baixant els nostres salaris, empitjorant les nostres condicions de treball, eliminant drets que encara no havíem començat a assaborir, eliminant salari indirecte (sanitat, educació…) … Estem en una lluita de classes i hem de ser capaços no només de saber que tenim una classe enemiga, sinó de combatre-la allà on estiguem. Sense nosaltres no es fa ni una classe, ni es mou cap autobús, ni es fabrica cap cotxe, nosaltres som els i les imprescindibles, ells els paràsits.

    • paudiaz
      Participant
      Post count: 9
      #338 |

      Hola fvicedo, sóc de les persones que treballa des del pressupost que “la història no és més que la història de la lluita de classes”, per tant considere que podem coincidir en molts punts. Perquè és determinant com es plantetja el sindicalisme: si des de la perspectiva de la transformació social, o des de la col·laboració amb el patró. Potser l’expressió de “enemic” és el que genera confusió o controversia.
      En tot cas, crec que és un error identificar-nos amb l’administració actual. Per anar a l’anàlisi concret: en aquests moments hem d’evitar apareixer al costat de la Conselleria. Abans amb el PP a la Conselleria convocàvem vagues continuament i la confrontació social estava a l’ordre del dia. Ara hem aconseguit un canvi en el govern autonòmic… però nosaltres ¡hem de jugar el nostre paper de sindicat de classe! i confrontar amb les polítiques laborals i educatives contràries als interessos dels treballadors/es de l’ensenyament. El sindicalisme corporatiu i el que s’identifica amb algun dels partits que governen la Generalitat faran el que consideren. Nosaltres entenc que hem de mantindre la nostra independència de classe (he escrit un article en el meu blog sobre aquest tema 😉 ).
      Les CCOO fa anys que decidiren no ser “correa de trasmisión” de ningú. I crec que va ser un dels encerts de ser hui el primer sindicat de la classe obrera a l’estat. Que continue així!

  • JOSÉ VICENTE PORCAR REBOLLAR
    Participant
    Post count: 1
    #334 |

    Bona vesprada companys
    Jo no sé si cal dir que són l’enemic, el contrincant o algun altre nom. Però crec que en educació tenim un problema molt greu amb l’existència de l’ensenyament privat concertat. S’endú molts recursos econòmics i molts alumnes. Un exemple, imagineu que una empresa privada permet que una altra empresa privada organitze el mateix negoci a la mateixa població i, a més, li done recursos econòmics, sol per a construir les seues empreses i totes les facilitats del món per a dur endavant el seu negoci. Crec que cap emnpresari privat cauria en eixe error. L’administració pública si que ho ha fet i ara tenim un greu problema.
    No vull dir que els treballadors d’eixos centres tinguen cap culpa, ells no són el nostre enemic, al contrari són companys nostres, però la seua patronal si.
    En sembla molt justa la petició de convertir els centres concertats en centres públics i la retirada de concerts, per a mi és un punt fonamental.
    Moltes gràcies a tots.

  • 29029504P
    Participant
    Post count: 4
    #369 |

    Compartisc el que ha dit altres persones anteriorment: hem pareix un llenguatge dur emprar la paraula enemic.
    Hem pregunte qui és l’enemic: els altres companys, els treballadors de la concertada, els interins contra els de torn lliure, els funcionaris contra catedràtics, treballadors contra administració?
    Sempre he entés que els sindicats són mediadors entre treballadors i empresa, per defensar els interessos dels primers, però des del diàleg. I igual amb els conflictes entre els mateixos treballadors.
    La paraula enemic implica violència. Tal volta en altres moments aquest llenguatge fóra el predominant, però la societat va avançant cap a altres discursos.
    Hem pregunte qui és l’enemic: els altres companys, els treballadors de la concertada, els interins contra els de torn lliure, els funcionaris contra catedràtics, treballadors contra administració?

  • Carlos Domínguez Ponciano
    Participant
    Post count: 11
    #373 |

    Compañeras/os del Sindicato, volviendo al tuétano de la Acción Sindical, la Lucha de Clases, razón y motivo de existir como Sindicato de Clase, considero oportuno compartir con vosotras/os mis reflexiones:
    Somos un Sindicato Confederal y como tal debemos tener una praxis política que incluya a toda la Clase Obrera, porque no somos “Sectoriales de la Enseñanza”.
    La grave crisis del paradigma de la Izquierda Progresista ha fracasado y se ve fagocitada por las Instituciones, la Gestión y la Corrupción. Surgen nuevos movimientos políticos de base, desde las Mareas y los Movimientos Sociales y nuevos Partidos de la Izquierda Convergente, en los que debemos implicarnos, aportar y optimizar desde planteamientos ideológicos de la Izquierda.
    ¿Cómo ha conseguido la Derecha Neoliberal aglutinar la mayoría del voto de la Clase Obrera desencantada con la Izquierda tradicional?
    La pregunta y la respuesta es la madeja a desenredar:
    La Lucha de Clases durante los anteriores siglos, desde la Revolución Industrial, definió e hizo objetiva la conflictividad social y nos ayudó a estructurar la sociedad, así como dar respuesta desde los Sindicatos, Partidos Políticos y los Movimientos Sociopolíticos de la Izquierda tradicional. Las grandes reflexiones y análisis de la Izquierda fueron asertivos en la Organización de la Clase Obrera. Entonces ¿Cómo han surgido los populismos que han sabido canalizar la rabia y la frustración de Clase a favor del relato que hace la Derecha y el Neoliberalismo?
    Porque el aburguesamiento de la propia Clase Obrera que vivió de las migajas del Capital vivió el espejismo de creer que pasaban a ser Clase Media, asalariados/as con posibilidades de movilidad social, perdiendo su Conciencia y su Orígenes.
    La propia globalización fue el Caballo de Troya que engañó a los/as consumidores de esa “Clase Media” asalariada y frágil. Nos enseñaron a Consumir y hoy lo que consumimos es nuestra propia realidad: Paro, salarios devaluados, desahucios, precariedad laboral, pobreza a todos los niveles…
    Pero el Neoliberalismo nos sigue engañando con su “Relato y discurso”, reorganizando la rabia… nos cambian el centro del Conflicto de Clases al Conflicto Cultural, Racial y Religioso. Los/as enemigos dejan de ser la contradicciones que el propio neoliberalismo genera a ser la inseguridad, el pánico social y el espectáculo político. La propia Derecha se ha llegado a denominar “El Partido de los Trabajadores”, porque están para generar empleo y menos subvenciones al lumpen proletariado. Ofertas de trabajo precario, movilidad dentro de la propia UE, con jóvenes cargando maletas en busca de un presente más digno y un futuro incierto.
    Nuestro Sindicato Confederal debe ser ágil y eficiente en el Relato, en el Discurso y en la Acción Sindical, para poder desvelar las Contradicciones de Neoliberalismo y sus lacayos/as, que son capaces de manipular y crear expectativas y espejismos a esa Clase Trabajadora que no se reconoce como tal, sino como ciudadanos amenazados y fracasados dentro del propio sistema.
    Ya no es suficiente los gestos simbólicos y el “discurso casposo” de la izquierda tradicional, porque estamos devaluados en muchos sectores sociales… y para muestra objetiva la intención de votos a favor de la Derecha Neoliberal… y a eso añadimos la propia división de las Izquierdas, más pendientes de sus ombligos que de la respuesta a la ciudadanía…
    Urge repensar el Sindicato, evitar caer el la Gestión de despachos e implicar más a la afiliación en la reflexión, el discurso y la acción sindical… aunque no es fácil, porque todos/as quieren estar cómodos en su sofá viendo pasar por la TV las manifestaciones, concentraciones, participación en mareas, plataformas, movimientos sociales y políticos. ¡Que me lo den hecho, porque me lo merezco y tú lo sabes!

  • Toni Jiménez Galván
    Participant
    Post count: 2
    #381 |

    Desde CCOOPV se ha de defender a los trabajadores y trabajadoras de la E. Concertada y, además, hay enseñanzas concertadas sociales, cooperativas, que han trabajado y luchado en barrios y pueblos por y para los derechos de los niños y de la comunidad.
    CCOOPV no está, ni estará nunca con enseñanzas concertadas de élite, segregadora, dirigida a la clase opresora, pero ha de admitir proyectos que son progresistas, de clase, defensores de derevhos y que están por y para las personas.

  • fvicedo
    Moderador
    Post count: 10
    #384 |

    El problema, Carles, es que no sabem identificar l’enemic de classe: no són la resta d’organitzacions sindicals ni els i les nostres companyes de classe (ni els de l’ensenyament privat, ni els dels autobusos privatitzats, si els de la sanitat privatitzada). L’enemic de la classe treballadora són els amos i ames de les grans empreses: els Amancios Ortega, les Patricies Botin… Continuem en una lluita de classes oberta: els seus beneficis continuen augmentant mentre els nostres salaris no paren de disminuir. Ací us deixe un article on el grup Prisa (propietat de la banca) amb el títol: “Los salarios ceden, los beneficios se resisten”. Encara que intenten amagar-ho es veu clàrament que la unió no s’hauría d’haver fet amb una coma, sinò amb un “para que”. Els interesos de la classe en el poder i de TOTs els seus representants polítics és que els beneficis no deixen de muntar i els nostres deurien ser que les nostres condicions de vida no deixen de millorar. <b> No son reconciliables </b> companyes i companys. Com sóm (o volem ser) un sindicat de classe l’enemic de classe existeix i quan perdem aquesta referència bàsica, ens insitucionalitzem, i deixem de ser referent per a la nostra classe.

The forum ‘TORNAR ALS ORÍGENS: RECUPERAR LA LLUITA DE CLASSES’ is closed to new topics and replies.